No entenc encara el que em va portar a seguir aquell home. Aquell matí, com cada matí de Febrer, l'estació era una aquarel·la d'éssers impossibles d'ajuntar. La dona paquistaní amb la seva filla demanant caritat a cada estranger que passava, l'engabardinat que engrapava la seva bossa amb més força que mai mentre aquell magrebí sense sostre se'l mirava mentre li queia la baba.
Però del que jo us parlo és d'un altre home, va davallar per les escales mecàniques amb un posat sever però ausent, amb les idees esbojarrades però clares, tenia un objectiu, ho portava escrit a la mirada i jo volia saber quin era. El vaig seguir sense que em veiés, va passar per davant de la paquistanesa i va saludar a l'home de la gabardina. Del seu alè es desfermava una olor de Bourbon del més car i el pèl a la cara li denotava una barba de tres dies. La corbata li penjava de mala manera i portava l'americana bruta de greix i les ulleres liles de no dormir li arribaven fins als narius. Va comprar un bitllet que li va costar al voltant d'uns cinc euros i el vaig seguir amb la mirada. Vaig passar la meva T-10 i es va escolar entre la gent mentre les llàgrimes li descendien per les galtes roges. Es va treure el mòbil de la butxaca i al penjar-lo li va decaure l'última llàgrima, la que va acabar amb el plor. Va petjar l'esgraó del tren i va desapareixer en la multitud.

I us explico tot això perquè el dia següent, a les set del matí agafava el meu 20 minutos obria la pàgina de successos i veia: Amancio Ortega es suicida al costat de la catedral de Ripoll després de cloure la darrera botiga Zara a Barcelona.

Paratge, Paradís, Oblit. Capítol 4

Veig cada dia la Magda passejant al voltant del llac i recordo com si fos ahir el dia que ens vam lligar en un oasi d’impulsos frenètics, i a hores d’ara, encara m’agrada recordar com en vaig ser de feliç en aquell moment. Sempre l’havia vist distant, ens portàvem una confiança inaudita, però era una relació que mai havia anat més enllà. Que no havia estat res més que simples mirades, però que a mi em transportaven a l’infinit. Ella em va venir a veure a casa i jo, com sempre, la vaig obrir amb els braços oberts, sense por, n’estava enamorat, però sabia que ella, per a mi, era una fita impossible. Però aquell dia va canviar la meva vida, em va demanar què faria a la tarda i jo li vaig contestar, que era tot seu, com sempre ho havia estat. La seva resposta va ser a les quatre sota el nostre arbre. Vaig agafar la motxilla amb el berenar i em vaig endinsar dins el bosc, sabia que aquell lloc era el meu refugi, que allà mai no hi vindria ningú i molt menys, els pares. I vaig seguir davallant per les ombres, jugant, com sempre, a xutar les pedretes que trobava pel camí. En aquell moment jo ja sabia que el que estava apunt de passar no era res més que un simple conversa, però m’estranyà que fos sols i sota el nostre arbre. Ella ja m’esperava i jo al veure-la no em va venir res més al cap que llençar-li un petó, i ho faig fer, em vaig besar la mà i li vaig tirar amb totes les meves forces. Ella va somriure. Amb el seu posat distant, com qui no vol la cosa, em va petonejar les galtes. Un esglai va recórrer la meva columna, com una espurna que encén un foc i t’enrogeix les galtes.
- Hem de parlar. Necessito explicar-te moltes coses, però cap més important que la que estic apunt dir-te.
- No entenc res, he vingut perquè m’ho has demanat, però no esperava res més que veure’t. Com sempre has sabut, no sóc res més que teu. La teva existència és la meva.
- M’agrades.
Les sensacions que vaig sentir són indescriptibles i amb el pas del temps, encara no he pogut desxifrar el que vaig sentir. Mai més ho he tornat a sentir. Mentre la veia com l’havia vist moltes vegades, mentre la llum del Sol li torrava les galtes i li enverdia els ulls, ens vam lligar en un oasi d’impulsos frenètics sense sentit, però ho vam fer i ara no puc deixar de pensar-hi. És ella, la que m’acompanya cada tarda a veure caure aquella claror i la mateixa que esguarda cada posta de Sol. I ara sé que recorda les meves últimes paraules abans de que em succeís tot això.
- No et deixaré marxar sense l’últim bes.
Des d’aleshores i per metafòric i eixelebrat que pugui semblar, em rento la cara d’una altra manera.

Paratge, Paradís, Oblit. Capítol 3

Les tardes de tardor s’esmicolaven com tifons al costat d’en Manel, era ell, el que mentre les tempestes de l’època eren palpables només veure el cel, ens convidava a arrecerar-nos a la vora del foc, al seu costat, i ens explicava les seves aventures. A la Magda i a mi.
M’havia acostumat a deixar la bicicleta a casa almenys un cop a la setmana o dos, els que només mirant el cel podia preveure les conseqüències que em podia deparar el dia. El fred que fins aquelles èpoques era tímid es convertia en un glaçó de gel només sentir les primeres gotes d’aigua caure sobre l’herba, que sempre era molla. Era amb aquell fred que jo preferia deixar la bicicleta dins a casa i m’enfundava l’impermeable i caminava un parell de minuts fins a casa en Manel, abans d’entrar per això m’esperava l’Estrella, semblava que ella també esperava els dies de pluja per veure’m. Li feia moixaines i mirava qui hi havia a dins, allí, sempre m’hi esperava la Magda ja protegida per una manta observant el foc, amb la seva mirada encisadora. Era llavors quan m’assentava al seu costat que ja començava a palpar el protagonisme de les històries d’en Manel. Endinsar-me en els boscos i aconseguir caçar conills. Em semblava que sempre n’obtenia un mereixedor premi, un conill que la mare cuinaria per a mi i el pare. Com ho era en Manel, també m’hagués agradat ser l’amo de l’Estrella, la millor caçadora de conills de la contrada. Sempre ens deia que amb ella, era sortir de casa que ja els olorava, que només havies d’esperar cinc minuts i ja en portava algun entre queixals.
I quan m’imagino les històries d’en Manel sempre acabo recordant l’últim bram de l’Estrella, va ser en aquell matí assolellat de juny quan un conill es va amagar darrere uns brasers, ella s’hi acosta i un tret li perforà l’estomac. Fou des d’aquell moment que no he tornat a trepitjar la casa d’en Manel, les mateixes històries no tenien el mateix color sense mirar fora per la finestra i no veure-la, allà al seu racó.

Paratge, Paradís, Oblit. Capítol 2

Immers en la pluja de primavera que degota incessant en aquelles tardes daurades de pol•len, jo engrapava la bicicleta i m’endinsava una vegada rere l’altra al bosc, el bosc que guardava amb pany i clau la meva intimitat i que m’arrecerava quan pitjor estava. La mare sempre m’obligava a anar a comprar al mercat del poblet. Jo ho feia encantat perquè sabia que podia passar per allí, que em retornaria a trobar amb la foscúria que protegeix els meus sentiments, i acabar assentat a la soca d’aquell pi que era el meu confident mut. Li parlava i ell sempre m’escoltava, fins i tot, quan estava humit i plorava de buidors, prestava silent atenció a les meves confessions ingènues de nen. I ho sabia tot de mi. No li vaig amagar mai res, l’únic que m’havia vist plorar i l’únic que m’havia vist plorar de riure. Sempre he estat una persona continguda en les passions. Un excèntric condemnat a una garjola inexistent però infranquejable. Una cel•la anònima que guarda la por de la veritat, el degoteig de la confidència prohibida.
I per aquest i altres pensaments inconfessables, ho explicava a aquell pi. Que feliç que era en aquells moments on sabia del cert que la paraula no tenia fronteres i la covardia no hi tenia cabuda.

Paratge, Paradís, Oblit. Capítol 1

Segueixo obrint la finestra de la meva llibertat cada dia per veure-hi, veure-hi el que vull, però que al mateix temps, no sóc capaç de palmar. Penso en aquella llibertat troncada, esberlada en mil bocins, però no puc ni vull deixar d’obrir la finestra i contemplar-la, encara que sigui per entreveure’n un esbós de l’horitzó. Sempre han estat els meus somnis i les meves il·lusions impalpables el que s’amaga darrera d’aquest vidre. Vell i embrutit, transparent però inaccessible. I se’m fa feixuc pensar en tot allò que hi ha al darrere, que veig cada dia amb la ràbia d’un nen petit davant d’una pilota que no pot xutar. Uns records que em transporten a un passat que mai podré oblidar, que sempre es convertirà en present al moment que obri la finestra i se m’enlluernin els ulls del sol de matí, que em perfora la retina i em fa mal, però que m’ajuda a aixecar-me del llit, amb energia o en absència de tot estímul, però que m'empeny a tornar-ho a fer. Sento que això s'acaba, que algun dia deixaré de fer-ho, que tot haurà estat en va.

Escric cada dia aquestes línies per no pensar en el meu present, per deixar escrit el que ha estat el meu passat, i per no pensar en un futur que de ben segur serà un rierol de derrotes previsibles i un una pluja tímida i alhora persistent de llances inacabables. I d’això es tracta, de tornar a pensar en el que feia jo cada dia quan em llevava i sortia de casa amb l’energia d’un nen que recorre sense pensar-s’ho terres i terres, per diversió i no per altra cosa. Recordo aquell crepuscle de maig que vaig tornar a aixecar-me amb la determinació inequívoca de caminar lluny, sense importar-me que els pares m’arribessin a descobrir, caminar i caminar, sense un destí present. Tan sols caminar per aigualir l'espessor dels pensaments que obstruïen les artèries vitals de molt endins meu, només caminar, per expel·lir tot allò que no em pertanyia i que anhelava cremar amb la ràbia incompresa d'un nen de tretze anys. Tota aquesta ràbia ha quedat dissolta i ara per ara tan sols guaito a través del prisma vaporós d'aquesta finestra. Un vapor que borbolla de la més cruel de les impotències.

Contemplo les males herbes que s’aixequen sense por al voltant de casa meva i penso que també m’agradaria fer-ho a mi. Fer-me pas en un vaivé anàrquic i atzarós. Sé que les meves hores s’escolen irremeiablement i que el cos se’m consumeix com la cendra d’un cigar. Que les meves ganes de viure s’esgoten i i no m'abelleix continuar el camí sense la més ínfima espurna d'esma, s’han evadit de mi les mil-i-una promeses de tornar a riure, a viure. El riure és un record eixut. El viure no és ja ni record, sinó un símptoma imprecís d'una ombra que s'esgota.

Però ara toca recordar i seguir maleint-me d’haver estat tan descuidat i ingenu.

Obrir l'ull de la felicitat impalpable

I ara em torno a pentinar, després que algú, potser fins aleshores desconegut, m’hagués fet proposicions del tot esbojarrades, i uso aquest terme perquè fins al moment pensava que només eren això, simples exageracions i que al cap i a la fi tan sols em transmetien una preocupació nul·la. Jo no creia en elles. Com tampoc crec que cregués en res, suposo que perquè segurament tampoc volia creure en res. Jo, que amb els ulls clucs vagabundejava per la vida, sense un nord on aferrar-me, un nord, sense puntals. Unes idees que s’havien ensorrat per sentències, que no se fins a quin punt condemnen a un mateix, amb mi ho van fer. Em recloïa en mi mateix com reclou un fumador de pipa aquell tabac de gust tropical dins una capseta de fusta humida i deixada.

I algú, amb les seves proposicions esbojarrades em va fer veure i realment descobrir, que un passat impregnat de felicitat tornava a mi i ho feia demanant-m’ho a crits, fins i tot, amb histèria.

Adoptant formes de paraules

Perquè la innocència d'aquelles paraules que inunden de senzillesa el paradís i que ajuden a gaudir d'una conversa nua i sense prejudicis, porten a una relació on el mot pren potser una forma caòtica però s'endinsa en un camí sense atur en un oasi de complicitat infinita.