Omplint la Carmanyola de Sentiments

2009-03-12T23:36:00.001+01:00

No entenc encara el que em va portar a seguir aquell home. Aquell matí, com cada matí de Febrer, l'estació era una aquarel·la d'éssers impossibles d'ajuntar. La dona paquistaní amb la seva filla demanant caritat a cada estranger que passava, l'engabardinat que engrapava la seva bossa amb més força que mai mentre aquell magrebí sense sostre se'l mirava mentre li queia la baba.
Però del que jo us parlo és d'un altre home, va davallar per les escales mecàniques amb un posat sever però ausent, amb les idees esbojarrades però clares, tenia un objectiu, ho portava escrit a la mirada i jo volia saber quin era. El vaig seguir sense que em veiés, va passar per davant de la paquistanesa i va saludar a l'home de la gabardina. Del seu alè es desfermava una olor de Bourbon del més car i el pèl a la cara li denotava una barba de tres dies. La corbata li penjava de mala manera i portava l'americana bruta de greix i les ulleres liles de no dormir li arribaven fins als narius. Va comprar un bitllet que li va costar al voltant d'uns cinc euros i el vaig seguir amb la mirada. Vaig passar la meva T-10 i es va escolar entre la gent mentre les llàgrimes li descendien per les galtes roges. Es va treure el mòbil de la butxaca i al penjar-lo li va decaure l'última llàgrima, la que va acabar amb el plor. Va petjar l'esgraó del tren i va desapareixer en la multitud.

I us explico tot això perquè el dia següent, a les set del matí agafava el meu 20 minutos obria la pàgina de successos i veia: Amancio Ortega es suicida al costat de la catedral de Ripoll després de cloure la darrera botiga Zara a Barcelona.

Paratge, Paradís, Oblit. Capítol 4

2009-02-10T20:38:00.000+01:00

Veig cada dia la Magda passejant al voltant del llac i recordo com si fos ahir el dia que ens vam lligar en un oasi d’impulsos frenètics, i a hores d’ara, encara m’agrada recordar com en vaig ser de feliç en aquell moment. Sempre l’havia vist distant, ens portàvem una confiança inaudita, però era una relació que mai havia anat més enllà. Que no havia estat res més que simples mirades, però que a mi em transportaven a l’infinit. Ella em va venir a veure a casa i jo, com sempre, la vaig obrir amb els braços oberts, sense por, n’estava enamorat, però sabia que ella, per a mi, era una fita impossible. Però aquell dia va canviar la meva vida, em va demanar què faria a la tarda i jo li vaig contestar, que era tot seu, com sempre ho havia estat. La seva resposta va ser a les quatre sota el nostre arbre. Vaig agafar la motxilla amb el berenar i em vaig endinsar dins el bosc, sabia que aquell lloc era el meu refugi, que allà mai no hi vindria ningú i molt menys, els pares. I vaig seguir davallant per les ombres, jugant, com sempre, a xutar les pedretes que trobava pel camí. En aquell moment jo ja sabia que el que estava apunt de passar no era res més que un simple conversa, però m’estranyà que fos sols i sota el nostre arbre. Ella ja m’esperava i jo al veure-la no em va venir res més al cap que llençar-li un petó, i ho faig fer, em vaig besar la mà i li vaig tirar amb totes les meves forces. Ella va somriure. Amb el seu posat distant, com qui no vol la cosa, em va petonejar les galtes. Un esglai va recórrer la meva columna, com una espurna que encén un foc i t’enrogeix les galtes.
- Hem de parlar. Necessito explicar-te moltes coses, però cap més important que la que estic apunt dir-te.
- No entenc res, he vingut perquè m’ho has demanat, però no esperava res més que veure’t. Com sempre has sabut, no sóc res més que teu. La teva existència és la meva.
- M’agrades.
Les sensacions que vaig sentir són indescriptibles i amb el pas del temps, encara no he pogut desxifrar el que vaig sentir. Mai més ho he tornat a sentir. Mentre la veia com l’havia vist moltes vegades, mentre la llum del Sol li torrava les galtes i li enverdia els ulls, ens vam lligar en un oasi d’impulsos frenètics sense sentit, però ho vam fer i ara no puc deixar de pensar-hi. És ella, la que m’acompanya cada tarda a veure caure aquella claror i la mateixa que esguarda cada posta de Sol. I ara sé que recorda les meves últimes paraules abans de que em succeís tot això.
- No et deixaré marxar sense l’últim bes.
Des d’aleshores i per metafòric i eixelebrat que pugui semblar, em rento la cara d’una altra manera.

Paratge, Paradís, Oblit. Capítol 3

2009-02-02T22:48:00.001+01:00

Les tardes de tardor s’esmicolaven com tifons al costat d’en Manel, era ell, el que mentre les tempestes de l’època eren palpables només veure el cel, ens convidava a arrecerar-nos a la vora del foc, al seu costat, i ens explicava les seves aventures. A la Magda i a mi.
M’havia acostumat a deixar la bicicleta a casa almenys un cop a la setmana o dos, els que només mirant el cel podia preveure les conseqüències que em podia deparar el dia. El fred que fins aquelles èpoques era tímid es convertia en un glaçó de gel només sentir les primeres gotes d’aigua caure sobre l’herba, que sempre era molla. Era amb aquell fred que jo preferia deixar la bicicleta dins a casa i m’enfundava l’impermeable i caminava un parell de minuts fins a casa en Manel, abans d’entrar per això m’esperava l’Estrella, semblava que ella també esperava els dies de pluja per veure’m. Li feia moixaines i mirava qui hi havia a dins, allí, sempre m’hi esperava la Magda ja protegida per una manta observant el foc, amb la seva mirada encisadora. Era llavors quan m’assentava al seu costat que ja començava a palpar el protagonisme de les històries d’en Manel. Endinsar-me en els boscos i aconseguir caçar conills. Em semblava que sempre n’obtenia un mereixedor premi, un conill que la mare cuinaria per a mi i el pare. Com ho era en Manel, també m’hagués agradat ser l’amo de l’Estrella, la millor caçadora de conills de la contrada. Sempre ens deia que amb ella, era sortir de casa que ja els olorava, que només havies d’esperar cinc minuts i ja en portava algun entre queixals.
I quan m’imagino les històries d’en Manel sempre acabo recordant l’últim bram de l’Estrella, va ser en aquell matí assolellat de juny quan un conill es va amagar darrere uns brasers, ella s’hi acosta i un tret li perforà l’estomac. Fou des d’aquell moment que no he tornat a trepitjar la casa d’en Manel, les mateixes històries no tenien el mateix color sense mirar fora per la finestra i no veure-la, allà al seu racó.

Paratge, Paradís, Oblit. Capítol 2

2009-01-29T13:22:00.000+01:00

Immers en la pluja de primavera que degota incessant en aquelles tardes daurades de pol•len, jo engrapava la bicicleta i m’endinsava una vegada rere l’altra al bosc, el bosc que guardava amb pany i clau la meva intimitat i que m’arrecerava quan pitjor estava. La mare sempre m’obligava a anar a comprar al mercat del poblet. Jo ho feia encantat perquè sabia que podia passar per allí, que em retornaria a trobar amb la foscúria que protegeix els meus sentiments, i acabar assentat a la soca d’aquell pi que era el meu confident mut. Li parlava i ell sempre m’escoltava, fins i tot, quan estava humit i plorava de buidors, prestava silent atenció a les meves confessions ingènues de nen. I ho sabia tot de mi. No li vaig amagar mai res, l’únic que m’havia vist plorar i l’únic que m’havia vist plorar de riure. Sempre he estat una persona continguda en les passions. Un excèntric condemnat a una garjola inexistent però infranquejable. Una cel•la anònima que guarda la por de la veritat, el degoteig de la confidència prohibida.
I per aquest i altres pensaments inconfessables, ho explicava a aquell pi. Que feliç que era en aquells moments on sabia del cert que la paraula no tenia fronteres i la covardia no hi tenia cabuda.

Paratge, Paradís, Oblit. Capítol 1

2009-01-23T17:03:00.004+01:00

Segueixo obrint la finestra de la meva llibertat cada dia per veure-hi, veure-hi el que vull, però que al mateix temps, no sóc capaç de palmar. Penso en aquella llibertat troncada, esberlada en mil bocins, però no puc ni vull deixar d’obrir la finestra i contemplar-la, encara que sigui per entreveure’n un esbós de l’horitzó. Sempre han estat els meus somnis i les meves il·lusions impalpables el que s’amaga darrera d’aquest vidre. Vell i embrutit, transparent però inaccessible. I se’m fa feixuc pensar en tot allò que hi ha al darrere, que veig cada dia amb la ràbia d’un nen petit davant d’una pilota que no pot xutar. Uns records que em transporten a un passat que mai podré oblidar, que sempre es convertirà en present al moment que obri la finestra i se m’enlluernin els ulls del sol de matí, que em perfora la retina i em fa mal, però que m’ajuda a aixecar-me del llit, amb energia o en absència de tot estímul, però que m'empeny a tornar-ho a fer. Sento que això s'acaba, que algun dia deixaré de fer-ho, que tot haurà estat en va.

Escric cada dia aquestes línies per no pensar en el meu present, per deixar escrit el que ha estat el meu passat, i per no pensar en un futur que de ben segur serà un rierol de derrotes previsibles i un una pluja tímida i alhora persistent de llances inacabables. I d’això es tracta, de tornar a pensar en el que feia jo cada dia quan em llevava i sortia de casa amb l’energia d’un nen que recorre sense pensar-s’ho terres i terres, per diversió i no per altra cosa. Recordo aquell crepuscle de maig que vaig tornar a aixecar-me amb la determinació inequívoca de caminar lluny, sense importar-me que els pares m’arribessin a descobrir, caminar i caminar, sense un destí present. Tan sols caminar per aigualir l'espessor dels pensaments que obstruïen les artèries vitals de molt endins meu, només caminar, per expel·lir tot allò que no em pertanyia i que anhelava cremar amb la ràbia incompresa d'un nen de tretze anys. Tota aquesta ràbia ha quedat dissolta i ara per ara tan sols guaito a través del prisma vaporós d'aquesta finestra. Un vapor que borbolla de la més cruel de les impotències.

Contemplo les males herbes que s’aixequen sense por al voltant de casa meva i penso que també m’agradaria fer-ho a mi. Fer-me pas en un vaivé anàrquic i atzarós. Sé que les meves hores s’escolen irremeiablement i que el cos se’m consumeix com la cendra d’un cigar. Que les meves ganes de viure s’esgoten i i no m'abelleix continuar el camí sense la més ínfima espurna d'esma, s’han evadit de mi les mil-i-una promeses de tornar a riure, a viure. El riure és un record eixut. El viure no és ja ni record, sinó un símptoma imprecís d'una ombra que s'esgota.

Però ara toca recordar i seguir maleint-me d’haver estat tan descuidat i ingenu.

Obrir l'ull de la felicitat impalpable

2008-12-17T00:26:00.001+01:00

I ara em torno a pentinar, després que algú, potser fins aleshores desconegut, m’hagués fet proposicions del tot esbojarrades, i uso aquest terme perquè fins al moment pensava que només eren això, simples exageracions i que al cap i a la fi tan sols em transmetien una preocupació nul·la. Jo no creia en elles. Com tampoc crec que cregués en res, suposo que perquè segurament tampoc volia creure en res. Jo, que amb els ulls clucs vagabundejava per la vida, sense un nord on aferrar-me, un nord, sense puntals. Unes idees que s’havien ensorrat per sentències, que no se fins a quin punt condemnen a un mateix, amb mi ho van fer. Em recloïa en mi mateix com reclou un fumador de pipa aquell tabac de gust tropical dins una capseta de fusta humida i deixada.

I algú, amb les seves proposicions esbojarrades em va fer veure i realment descobrir, que un passat impregnat de felicitat tornava a mi i ho feia demanant-m’ho a crits, fins i tot, amb histèria.

Adoptant formes de paraules

2008-12-03T15:10:00.001+01:00

Perquè la innocència d'aquelles paraules que inunden de senzillesa el paradís i que ajuden a gaudir d'una conversa nua i sense prejudicis, porten a una relació on el mot pren potser una forma caòtica però s'endinsa en un camí sense atur en un oasi de complicitat infinita.

Un abandonament

2008-12-02T21:45:00.000+01:00

Perquè com diu la majoria, no t'adones d'una cosa fins que la perds. Però, sembla que per primera vegada he acceptat la pèrdua d'una cosa, potser amb resignació però a la vegada amb felicitat. He encaixat l'última peça del trencaclosques i m'he adonat que potser l'únic impediment que trobava en aquesta felicitat errant era algun objecte que m'oprimia com m'oprimeix una estilogràfica sense tinta en un moment d'inspiració màxima, doncs sí, malgrat la metàfora ha estat això. Aquest cap de setmana ha marcat un punt d'inflexió, un abans i un després a dos anys de records i rencors, a sentiments que han comportat dures sentències, o fins i tot a una simple repetició d'un mateix dolor. Sí, potser semblarà estrany o incoherent però tinc ganes de viure dolors diferents i semblava que amb ella només podia viure el mateix, el repetitiu. L'he deixat al fons de l'armari de la pols on els records perduren per sempre encara que sigui en forma de pols, bruta i sense cura. Ha viscut amb mi el que ningú ha viscut i m'ha fet mal. Suposo poca gent entendrà el perquè d'això però és un símbol propi. I que la seva arribada també va suposar un abans i un després, però tot té un fi i per descomptat una fi.

Pètal de paper

2008-12-02T21:16:00.000+01:00

Veia els soldats des de la finestra de la meva habitació. Aquests anaven amb una jaqueta de color negre, uns pantalons del mateix color i unes botes fins als genolls. El que em sobtà fou que portaven un braçalet igual que el que portava jo. A diferència del meu, de color blanc, el seu era vermell amb una estrella. Aquella diferència em va remoure l'estómac.

La mare i jo vivíem en un petit poble a l'est d'Àustria anomenat Wels. M'agradava jugar a la riba del riu Traun amb els companys de classe. Tanmateix, darrerament la mare no em permetia sortir gaire de casa, tan sols per assistir a escola. La destrucció d'edificis per l'atac amb bombes ferotges era cada dia més accelerat. El mestre es lamentava del desastre i de la pèrdua d'aquells vestigis històrics de l'època barroca. Sempre m'havia preguntat perquè jo, a diferència dels altres nens, no tenia pare.

Semblava que els soldats havien estat ordenats a entrar al nostre poble ja que apreciava en les seves cares un símptoma diàfan de desgana. Estava sol a casa, la mare havia marxat i m'havia dit que no tardaria en tornar. Jo, mentrestant, estava mirant la marxa d'aquells homes tan ben uniformats. De cop i volta, algú va picar a la porta. Un pressentiment em deia que no eren bones notícies i vaig pensar que serien aquells homes que venien a la recerca de quelcom que se'm escapava. Un impuls em feu optar per sortir per la porta del darrera de la casa, aquella que abans sempre romania tancada, fins que d'un temps ençà, la mare sempre la deixava oberta. Tot i això, sense entendre el perquè, vaig obrir l'accés amb facilitat i em vaig posar a córrer. Les meves passes eren persistents i ressonaven amb força al picar al terra. Algun dels soldats va cridar i vaig començar a sentir botes que recorrien l'asfalt a una velocitat infinitament superior a la meva. Em van atrapar. Vaig caure al terra sense saber què fer i un d'ells em va agafar i em va portar fins al bell mig de la plaça. Allà, en un instant efímer hi vaig veure la mare. La vaig cridar. Ella va conversar amb el soldat que l'escortava i aconseguí que la deixés venir fins a mi. Se'm va acostar amb el gest desesperat i amb el sanglot vibrant en el rostre desert. Sense cap paraula, m'entregà un pètal de rosa, que semblava fet de paper. Me'l vaig guardar dins la butxaca i es van emportar la mare fins davant d'una taula amb desenes de papers incomprensibles amuntegats en un desordre aterridor. Jo la vaig seguir amb la mirada, però algú em va clavar una bufetada i vaig perdre els sentits.

Al despertar-me era dins d'un vell tren, al costat dels companys amb els que jo jugava a pilota durant les tardes, sempre sota la mirada rigorosa de la mare. Vaig intentar distingir-la entre aquells cossos amuntegats que omplien el vago, però no vaig aconseguir trobar-la. Tenia por.

El tren seguia el seu lent curs fins a algun lloc anònim. De sobte, un so estrepitós em va perforar les orelles. Vaig mirar per una petita finestra, ajudat d'un amic, i vaig veure un grup d'homes col·locats en fila davant d'una roca i a una curta distància uns milicians amb uns fusells. Aquests apuntaven i acte seguit disparaven sobre les ànimes atemorides, d'ulls glaçats davant dels segons que ja serien els darrers. Un tros més enllà vaig veure un seguit d'individus que llençaven al fons d'un barranc carretons plens de cossos. L'angoixa m'abraçà quan em vaig adonar que el braçalet que portaven era com el meu. No aconseguia entendre res del que estava passant.

Arribàrem a la destinació imprecisa i el tren es va aturar. Una escamot ens empenyé fins a una petita sala on hi havia uns armaris. Ens van fer deixar la nostra roba i ens obligaren a posar-nos una muda que ells mateixos ens facilitaren. Vaig agafar la rosa de paper i la vaig guardar en una butxaca del petit indument. Érem en ple estiu i vaig suposar que ens donaven aquella peça tan diminuta per tal de suportar la calor asfixiant que feia allí.

En sortir d'aquella petita sala em van col·locar al costat d'en Rodolf, un antic amic. En aquell moment vaig poder albirar un general que portava un nombre considerable de medalles. Vaig copsar un murmuri que em permeté desxifrar que la meva estatura no era bona per treballar i que per tant, havia de ser exterminat. Exterminar? Què volia dir aquella paraula? No recordava que a l'escola o a casa hagués sentit mai aquell mot tan extravagant. Tanmateix, tenia una musicalitat aterradora.

Rodolf, que temps ençà m'havia protegit en una petita baralla que tinguérem en un partit de futbol jugat a la vora del Traun, seguia al meu costat. Ell era un noi d'uns divuit anys corpulent i amb un físic imponent. Aquests trets sempre m'havien desprès un símptoma de refugi. Mentre parlava amb ell em va afirmar que sempre estaria al meu costat en aquell lloc conegut amb el nom de camp de refugiats.

Rodolf, no t'entenc. Què és un camp de refugiats?

Un lloc on ens obliguen a estar, lluny de casa i apartats dels que ens estimen, m'explicà ell amb veu desfeta.

La mare mai m'havia explicat aquestes coses, però ara ja no era al meu costat perquè jo li pogués preguntar. Mentrestant, jo seguia guardant la rosa de paper que ella m'havia donat. Per alguna raó que no acabava de comprendre m'oferia un petit deix de fortalesa interior.

L'esgotament era major dia a dia. Dormíem en uns petits barracons on tan sols hi havia una llitera. Un total de quinze ens hi havíem d'encabir. La calor en aquella cambra feia que el respirar fos una tasca enormement laboriosa. Vaig sospesar que si sortia podria prendre una mica d'aire i desempudegar els pulmons. Llavors ja tornaria a entrar però aquella porta era tancada i vaig optar per anar fins a la petita finestra. Allí em vaig adormir.

Amb el pas dels dies, la gana cada vegada era més present. El nostre nutrient era un petit plat de verdures, un cop al dia, i que havíem de compartir entre totes les boques famolenques que ens trobàvem dins la petita cel·la.

Els jorns cada vegada es feien més curts i l'olor de tardor es feia mes tangible en cada cop de vent que passava pel meu costat i que em donava una sensació clara de que començaria a venir el fred hivern.

Seguia treballant cada vegada més exhaust, i al mateix temps, les meves cames es tornaven més febles i delicades, mentre que la meva testa en l'únic que pensava era en trobar la manera d'escapolir-me d'aquell lloc.

Semblava un dia assolellat i temperat, però al sortir a fora, el fred era l'únic protagonista, tret dels curts raigs de sol que m'havien desvetllat. La gran quantitat de gent que hi havia en el lloc encara dormia, però la porta era tancada. Vaig sortir per la finestra i vaig veure que tot estava desert. Ningú estava vigilant la sortida i vaig córrer amb totes les meves forces, que en aquell moment eren ja molt minses. Quan intentava saltar l'alt reixat, una mà rugosa i amb pigments arenosos de xocolata calenta em va empènyer fins a caure estabornit a terra. Un seguit de cops de peu i de puny em colpejaven el tronc. El meu primer intent de sortir d'aquell lloc havia acabat d'una de les pitjor formes possibles. Abatut al terra, extenuat i cruixit.

Ja portava dos mesos i tretze dies allí i cada espai de temps indefinit que passava m'abraonava a un ofec despietadament creixent. Quan estava apunt d'aconseguir pujar el divuitè carretó al cim del turonet, les meves forces havien quedat estèrils i vaig cedir, emportant-me en la caiguda el carretell ple de maons. L'estridència de la desfeta alertà un guarda, que s'apropà amb l'esguard fix i acusador. M'obligà a aixecar-me emprant un fuet que em colpejava l'esquena sense aturador. Els meus crits d'horror no commogueren aquell llambrec brodat de menyspreu i ferotgia. Em vaig desmaiar. Caigut al terra sense forces per res, sense un món on ancorar-me.

Al despertar-me em trobava davant del general de medalles infinites. L'home que m'havia fustigat durant varis segons cridà.

Perdoni que el molesti general.

Li explicà l'incident i acordaren que no era apte per a treballar. El general mussità unes paraules en el vapor glaçat de l'estança.

Exterminin-lo.

Altra vegada aquella paraula, altra vegada l'horror d'una música agonitzant.

El soldat m'acompanyà fins al tren estacionat. Just en l'instant en el que estava apunt de pujar un tret em ressonà a l'espinada. L'aire restà somort. En Rodolf jeia a terra en un toll de sang, envoltat d'un grup de soldats amb escopetes fumejant. El cos al costat de la reixa, al cantell d'una llibertat que mai més s'esdevindria. En aquell moment la por es va apoderar del meu cos, mai tant de temor m'havia corprès d'aquella manera. Alguna cosa dins meu em deia que jo era el següent, però no aconseguia entendre la raó per la qual em feien pujar en aquell tren.

No fora molt més senzill tirar-me un tret i acabar d'una vegada?

Vaig gosar preguntar al soldat que m'acompanyava on ens dirigíem, però la seva resposta fou tallant.

A un lloc molt proper.

Després de dues hores de trajecte interminable, el tren es va aturar i el soldat em va empènyer fins a col·locar-me al costat d'una noia que devia tenir la mateixa edat que jo. Li vaig demanar si em podia dir on érem, però la seva resposta fou un silenci sepulcral.

L'únic que em rondejava pel cap era que algú em vingués a salvar. Em resistia a pensar que allò segurament podia ser la meva fi. Vaig agafar el pètal de rosa de paper que encara duia a la butxaca i el vaig besar. L'amor de la mare s'edificava en aquell oceà de cendres desfetes.

Just en aquell moment, s'apropà un soldat de rostre arrugat i que vaig suposar que devia tenir uns cinquanta anys i amb la veu lleugerament trencada em demanà l'origen d'aquell pètal.

La meva mare me'l va donar quan uns soldats em retingueren.

En sentir aquelles paraules, la seva cara es convertí en una estampa de sorpresa.

Hem de fugir.

Vam iniciar una correguda fins a aconseguir trobar la porta del recinte. Corríem, fins i tot trotàvem, i el desconegut m'agafava fortament de la mà.

On anem?

L'execució de la raça jueva ha de portar al domini alemany. Corre i no et separis de mi.

Un tret va ressonar. Una desena de soldats ens seguien. Cridaven: jueus, jueus!

L'home va deixar de córrer, el tret li havia ferit la cama. Tan sols em repetia unes paraules que s'esvaïen en l'aire gèlid de la tarda.

Corre, corre!

Una mà em va atrapar, m'estirava dels cabells, jo no podia fugir. Aquell era l'últim moment.

Ara em trobo dins d'una petita sala, buida i d'un blanc cendra colpidor. Al fons hi ha unes dutxes entelades d'un baf soporífer. L'home ferit s'arrauleix al terra com un animal agònic, proferint gemecs d'impotència. Dels gemecs, en sorgeix un clam definitiu.

Sóc el teu pare.

Entre planys rovellats, em dibuixa la història.

Vaig haver de marxar de casa per por. No crec ni pretenc que em puguis comprendre. El moment era molt dur. No tenia alternativa. Em vaig allistar a l'exèrcit per tal de no ser descobert i pensava que així us protegia, a la mare i a tu. He aconseguit fer-me un lloc en un rang important d'aquest camp.

El camp d'extermini, oi?

Veig que t'has adonat d'aquesta realitat tan cruenta i incomprensible. Els alemanys han decidit matar a tota aquella gent que no pertany a la seva raça ària. Creuen que som dolents. Inservibles, menyspreables.

I què ens passarà ara, pare?

Ara ja m'han descobert i ens han tancat aquí, amb tu.

No podrem sortir d'aquí, m'equivoco?

La porta esta molt ben tancada. Fill, ensenya'm el pètal.

Els ulls buits i sense impulsos de l'home arrugat i ferit dibuixen un esclat de força, com un oasi en un desert eixorc i solitari.

Vaig regalar el pètal a la teva mare quan vaig haver de marxar de casa. Li vaig requerir que el guardés per si mai un contratemps posés en perill la vostra vida.

El pètal pare, ha estat la força de la meva supervivència. El record de la mare m'ha ajudat a ser fort i no doblegar-me en un món que no comprenia.

Les dutxes comencen a escopir un fum de color verd. El pare m'abraça fort, el pètal cau a terra.

Ja mai més em separaré de tu.