No entenc encara el que em va portar a seguir aquell home. Aquell matí, com cada matí de Febrer, l'estació era una aquarel·la d'éssers impossibles d'ajuntar. La dona paquistaní amb la seva filla demanant caritat a cada estranger que passava, l'engabardinat que engrapava la seva bossa amb més força que mai mentre aquell magrebí sense sostre se'l mirava mentre li queia la baba.
Però del que jo us parlo és d'un altre home, va davallar per les escales mecàniques amb un posat sever però ausent, amb les idees esbojarrades però clares, tenia un objectiu, ho portava escrit a la mirada i jo volia saber quin era. El vaig seguir sense que em veiés, va passar per davant de la paquistanesa i va saludar a l'home de la gabardina. Del seu alè es desfermava una olor de Bourbon del més car i el pèl a la cara li denotava una barba de tres dies. La corbata li penjava de mala manera i portava l'americana bruta de greix i les ulleres liles de no dormir li arribaven fins als narius. Va comprar un bitllet que li va costar al voltant d'uns cinc euros i el vaig seguir amb la mirada. Vaig passar la meva T-10 i es va escolar entre la gent mentre les llàgrimes li descendien per les galtes roges. Es va treure el mòbil de la butxaca i al penjar-lo li va decaure l'última llàgrima, la que va acabar amb el plor. Va petjar l'esgraó del tren i va desapareixer en la multitud.

I us explico tot això perquè el dia següent, a les set del matí agafava el meu 20 minutos obria la pàgina de successos i veia: Amancio Ortega es suicida al costat de la catedral de Ripoll després de cloure la darrera botiga Zara a Barcelona.